Història de Bhimphedi

Aspectes destacats de la història de Bhimphedi
A l’època en què el Nepal no tenia ni aeroports ni carreteres, l’única manera d’entrar a l’aïllada vall de Kathmandu era a través d’un camí peatonal que travessava la serralada de Mahabarat, de sud a nord, des de la frontera amb l’Índia. Aquesta antiga ruta comercial estava vinculada a la xarxa de Rutes de la Seda i es coneix com el camí històric a Kathmandu. En termes occidentals, pot semblar que estem parlant d’un passat molt llunyà, però al Nepal les infraestructures modernes són molt recents: la carretera Índia-Katmandú (una carretera polsegosa, estreta i ventosa) es va completar el 1956 i l’aeroport el 1957, encara que els avions regulars no van començar a operar fins a 1972.
Per tant, Bhimphedi sempre havia gaudit d’una posició estratègica: salvaguardava l’únic port a la serralada de Mahabharat que obria la clau a la vall de Kathmandu, que fou gelosament protegida en el passat.

Sent un punt de creuament ineludible, Bhimphedi es va convertir en un centre comercial molt important i també en un bon lloc per quedar-se i descansar durant uns dies, ja que va ser el primer poble fresc després de la càlida jungla de Chitwan, que en aquells dies estava infestada de malària. Per tant, es van construir molts edificis oficials i hostals al poble, en molts estils arquitectònics diferents. El poble també era un centre de transport on els viatgers havien de canviar el sistema de transport d’elefants, carretes o camions a palanquins, cavalls o simplement caminar. És per això que Bhimphedi té un estable d’elefants (Hattisar), que encara acull més de 50 cadires de muntar històriques per a elefants (també conegudes com a haudas). A causa d’aquests fets, Bhimphedi té una rica herència de bella arquitectura Rana, Newar i Rural.

Transport impactant
Aquest camí va ser tot menys fàcil; descripcions similars es poden llegir a diferents relats de viatgers, com el següent de 1937:
“En sortir de Bhimphedi, un s’enfronta a un ascens de més de 2000 peus, i encara que s’ha millorat fins a quedar irreconeixible en els últims anys, el camí, com solia ser, ha d’haver estat el pitjor accés a qualsevol capital civilitzada al món. Era, en realitat, poc més que el llit d’un torrent, sembrat de còdols i amb un pendent que oscil•lava entre els vint-i-cinc i els trenta-cinc graus”.
La pista va ser definitivament dura, però els viatgers es van emportar la millor part. El pitjor era per als portadors, que havien de portar a l’espatlla tota mena de mercaderies inimaginables: des de persones fins a palanquins; des de estàtues de bronze fins a enormes canonades per a preses; i des de pianos de cua fins a automòbils… i la benzina per fer-los funcionar!

Fins a la dècada de 1960, tot bé que entrava al Nepal havia de ser transportat a coll a través dels costeruts vessants de Mahabarata. Bhimphedi ocupa una posició clau en la preservació de la memòria històrica dels antics tipus de transport tradicional. A diferència de la resta del món, on les càrregues sempre les portaven animals, al Nepal sempre les han portat persones, i això és una dada molt curiosa d’aquest país. Com va dir un periodista:
“Se suposa que els cotxes porten a persones, però al Nepal la gent porta a cotxes”